En l'argot escaquista 'Taules' significa que ningú guanya. I és això mateix que vull trasmetre entre la comparació de Neeme Järvi i Paavo Järvi.
Després d’haver-me empassat vàries hores seguides diverses versions de la Novena Simfonia d’Antonín Dvorak, -en Mi menor Op. 95, anomenada el Nou Món, escrita al 1883 quan estava a Nova York- he arribat a la conclusió que Progenitor i Fill han fet Taules. Han empatat musicalment parlant.
Per a mi va ser un goig enorme descobrir una versió força actual d’aquesta simfonia dirigida per Neeme Järvi, al 2011 a Holanda. A casa volta la d’en Solti amb l’Orquestra Simfònica de Chicago, bastant lenta –com la d’una gravació del mateix Paavo Järvi que volta per Youtube-.
Com deia, en Paavo, feia més temps que li’n coneixia l’existència i, em va semblar interessant escoltar-la de nou per poder comparar estils.
I francament en Neeme em va sorprendre molt agradablement.
Tenint en compte que Neeme Järvi pertany a una escola més clàssica de direcció hi ha coses que no se n’ha pogut despendre.
La importància de la corda en detriment del vent-fusta. Quan dic vent-fusta em refereixo a Clarinets i fagots principalment, ja que l’oboè i la flauta són els instruments claus ja que donen els temes principals a cada moviment de la simfonia i han de destacar, sempre. El 1er. moviment el resolt força àgil (9 minuts) i la presència de timbales són clares i concises igual que les trompes a l’inici del moviment.
Al 2on moviment, continua amb els tics en què la corda tapa la presència de la fusta, concretament el corn anglès –una mena d’oboè-, malgrat aquesta porti el tema principal amb què es desenvoluparà el teixit instrumental. I parlant de teixit: Obté una bona fusió sonora entre clarinet i oboè, admirable. S’hi desprèn molta suavitat, concepció bastant lenta (12 minuts). És un “Largo”....
Cap al mig de la simfonia, al 3er temps, és molt cantabile. (8,22 minuts), massa ràpid; continua amb una bona sonoritat entre oboès i clarinets. Una presència molt important de les timbales estan al seu punt just i el triangle, s’escolta com una Presència en la llunyania i no com un terrabastall proper.
Els crescendos són massa sobtats però en canvi, cap al final, usa un retardant, “ és una indicació d’una progressiva pèrdua de velocitat en la interpretació d’una obra; es tracta d’una variació del tempo original”, per tal d’intensificar l’intriga. Acaba bruscament.
El 4art moviment destaca per una gran solemnitat molt ben marcada per la corda acompanyant i les timbales sempre molt contundents. Al final, els clarinets han sobreviscut i els destaca de sobre de tot sota l’amenaça de la corda sempre omnipresent. Aconsegueix un gran equilibri sonor entre les diferents famílies d’instruments, diguem-ne que l’harmonia es fa comprensible.
El final és massa precipitat i brusc. (11 minuts...).
I pel que fa al seu fill Paavo Järvi, se li pot destacar ja uns inicis molt contemporanis, la separació per plans de la corda i el vent, molt evident en les simfonies de Beethoven amb la DKB i que va ser el tret de sortida de la meva incondicional admiració: el modelat orquestral, la profunditat sonora, etc. És una gravació en directe –segurament del 2006 o 07, no hi ha data al Youtube-, molt mal feta, amb els micròfons mal posats ja que segons quins instruments se senten més del normal i d’altres semblen muts.
El 1er. moviment juga amb un bon contrast i serà part fonamental de tots els moviments. El que per a mi és una cosa totalment inèdita és ús d’sforzatos a les timbales. Un altre aspecte que marca diferència i es distancia de la direcció clàssica; no he escoltat cap versió on aparegués això.
El metall marca el compàs com també els instruments solista –oboès i flautes-, exageradament massa fort. La corda es manté a una certa distància però hi és present: violoncels i contrabaixos. Molt conservador amb el tempo: (12,48 minuts).
En Largo del segon temps, continua amb aquesta característica (14, 39 minuts). Sembla més Solti que ell mateix. Massa lent. S’hi recrea i el podem definir com a contemplatiu.
La corda que és molt lírica hi té un paper com un encoixinat que insonoritza l’impacta del metall a tots els tuttis. Els crescendos estan fets en forma de pavelló de trompa. Gens precipitats.
En el tercer temps és on hi ha major diferència o contrast de tempo amb la resta de moviments: (7, 35 minuts).
Una altra característica molt Paavo, és l’agilitat o rapidesa en execució.
El triangle és molt estrident, les timbales se senten amb contundència.
Al darrer temps, 4art. moviment, s’estanca amb el conservadorisme: (11,19 minuts).
Molt contrastat i ràpid.
Clarinet en solo imperceptible –micròfons?-. L’ús de les timbales és una característica innovadora i destacable, amb ritmes molt marcats i alhora fer-les sobresortir com si fossin un instrument solista per ell mateix.
El que diferencia del seu pare és l’acord final fet de cordes; el so s’allarga amb la presència de flautes, oboès i clarinet, fins a extingir-se per complet. No és un tall brusc com en la resta de moviments que ambdós comparteixen.
Amb totes les comparacions, i no tan sols entre pare i fill, sempre hi ha moviments que ens agraden més o menys.
Amb aquest cas em passa quelcom similar. No puc dir: Em quedo amb Neeme Järvi però hi ha coses que no m’agraden prou i tampoc puc dir que m’agradi més en Paavo perquè l’aterridora sonoritat dels trombons és excessiva.
Per tant: TAULES.
Versió Núm. 1. Neeme Järvi. El vídeo que us poso hi ha altres peces. Obertura Cyrano de Bergerach d'un compositor holandès, Wagenaar; un parèntesi de parlaments i premis en honor a Neeme Järvi; el concert per a violí de Max Bruch i, a partir de 0:53:28, la Simfonia anomenada Nou Món de Dvorak. Jo us recomano que primer de tot, per fer la comparació, aneu al gra. Després si voleu, podeu gaudir de la direcció i de les obres. A més si us hi fixeu, el pare ha transmès molta gestualitat al fill....
[https://www.youtube.com/watch?v=pzIHqkl0hdI&list=FLcVDYpij3cjbdHdyua4mKog&index=1]
Versió Núm. 2. Paavo Järvi.
[https://www.youtube.com/watch?v=yvL91iEruyM]