Un cognom familiar pels qui tenim una discoteca de Música Clàssica més o menys ufanosa, a casa.
El primer que vaig fer va ser mirar a Internet. Evidentment, fill del també director Neeme Järvi. Del Pare Järvi, tenim dues obres dirigides: la Segona Simfonia de Johannes Brahms i Simfonia Alpina de Richard Strauss, amb quatre lieds interpretats per una magnífica Felicity Lott, també del mateix compositor.
Després d’empassar-me vida i miracles que no exposaré perquè són irrellevants per la qualitat artística que té, diré que allò més important que vaig percebre va ser la manera d’interpretar Beethoven, contretament la Tercera Simfonia “Heroica”, amb Mi bemoll, Op. 55, la primera en escoltar.
De caràcter historicista. Trompetes naturals i contrabaixos amb cordes de tripa i arcs a la barroca.
Com a tot Historicista o amb la pretensió de ser-ho, el tempo també és molt més ràpid del normal a diferència per exemple de Harnoncourt que pel què he vist, relaxava bastant les seves interpretacions. Haig de suposar que d’aquest historicista nat, en manlleva les trompetes naturals.
Un aspecte totalment musical que em va sobtar són els sforzatos: un accent amb èmfasi particular, com qui t’espanta, molt característic, curiós i molt marcat.
I el que em va deixar estorada va ser l’aspecte totalment innovador i que serà el seu leiv motiv en gairebé TOTA la seva Música, és la diferenciació en dos plans separats del vent i la corda.
En la direcció més conservadora/Romàntica, la corda –és a dir violins, violes, violoncels i contrabaixos- era molt carregada, mentre que el vent –clarinets, fagots, oboès, trompetes, etc.- estava més dissipada, gairebé no se sentia. Amb ell, ho notes tot, com si fossin dos plans sobreposats, com un teixit.
Dec suposar que això mateix ha estat estudiat de Beethoven ja que la Fantasia Coral ho trobem amb l’aparició de tots els instruments. Tots per ordre i per separat.
L’altre aspecte que puc constatar per haver-me’l repassat una i una altra vegada és la manera que té de dirigir: molt expressiu en la manera de dirigir-se als músics –la seva entrada- cosa totalment nova ja que la vella escola de direcció orquestral, com la del seu pare, no es practica ja que només usen la batuta per portar el compàs i poca cosa més.
