Ness
per en 7 d'Abril 2013
664 Vistes

Després de la sorpresa que ens agafava a tots descol·locats en què la Direcció de la Ràdio de Frankfurt no renovava el contracte per una nova temporada a Paavo Järvi, ell com a bon professional de la Música, es posava a la feina. Tot un març dedicat, en cos i ànima, a l'Orquestra de París. 20 i 21; 30 i 31. Aquests darrers dies, un monogràfic dedicat a Rakhmaninoff.

Comença amb un Capriccio Op. 12, una peça de joventut. És una peça musical habitualment de forma lliure i de caràcter viu i animat. Es pot dir que el capricci és una forma predominantment instrumental; també es pot dir que la seva mateixa forma de lliure fa de que sigui una espècie d'estudi. El capricci habitual és aquell que és de naturalesa ràpida, intensa i de vegades, virtuosística. Amb aquest cas, en retitular-se com a Bohemi, el compositor incorpora melodies típiques de la zona. Es pot notar melodies que recorden el Klezmer, un cert estil musical centreuropeu jueu, interpretat tal com havia de ser, amb Clarinet. Aquesta peça m'ha sorprès enormement. De la mateixa manera que em sorprengué amb aquella fantasia d'Stravinsky del mes de desembre passat amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Quan parlem de Rakhmaninoff només em ve al cap LA PEÇA per excel·lència, el segon concert per a piano, el que va situar-lo en la primera pàgina musical ja que no gaudia d'una crítica gaire bona. Aquell concert el feu per agrair la dedicació del seu Psiquiatre després de caure en una profunda depressió. Devia ser molt bon doctor perquè aquest concert núm. 3 és una segona oportunitat ben merescuda.

Aquest tercer concert, en RE menor Op. 30, no perd la forma russa per excel·lència que ja l'inicia Txaikovski amb el seu primer concert sinó que el remodela més, li dóna més personalitat fent-lo més líric i suau en les formes externes. Una direcció acurada fa que entris en una estança plena de sons per descobrir.

Quan dic rus també ho són les melodies...És un concert en què el piano alterna amb l'orquestra conferint-li part de l'harmonia que li ve mancada originalment. És un diàleg ben après del Mestre de qui tots s'han volgut emmirallar sense gaire èxit.

No em quadrava que fos espanyol perquè no tenen gaire pedigrí musical: és Cubà, Terra de cultura tot i les restriccions del bloqueig americà: Jorge Luís Prats Soca, ens fa vibrar entenent-li cada nota de la cadença, sense embarbussaments típics d'una peça ja avançada en el temps, 1909, on alguns compositors ja es permetien el luxe de ser avantguardistes. Un mèrit.

Malgrat ésser un concert que va trencar amb la forma clàssica per excel·lència, de Beethoven o Mozart, els temes que van apareixent al llarg del primer moviment, ressorgeixen amb molta expressivitat i delicadesa. Molta lirica i sensualitat pianística ens ofereix el seu segon moviment. Les cordes només fan de fil ornamental, amb els temes justos. En alguns trossos ens ve a la memòria, els torna-veus del seu  segon concert...és inevitable.

Només puc dir que és un concert equilibrat en què cada part -orquestra i piano- compaginen protagonisme sense tapar o ensordir l'oponent i les dinàmiques típiques de la sonoritat russa és ben entesa pel director... Caram! Amb quina força!!!!

Amb l'èxit merescut, ofereix un bis, no dos. Una peça per a piano sol que no conec però que hi haurà quelcom que us serà conegut. Per tant, és un tema amb variacions d'una obra coneguda. Compositor francès, com no.... però em fa quedar amb cara de pocker perquè en desconec, de debò, l'autor. La darrera obra de bis, és molt divertida. Vosaltres mateixos.

[http://liveweb.arte.tv/de/video/Jorge_Luis_Prats_und_das_Orchestre_de_Paris_interpretieren_Rachmaninoff/]

En aquest concert també hi ha la tercera simfonia de Rakhmaninoff sinó no seria un monogràfic, escrita el 1936 en plena estada als Estats Units d'on en va fugir amb la seva família durant la Revolució Russa del 1917.

Segons la crítica d'Arte Live, la seva tercera simfonia, en La menor, Op. 44 és una típica partitura russa plena de nostàlgia i virtuositat, lirisme i potència, vaja, amb carn i ossos.

Sorollosa, però aparentment no em diu res important, simplement que no es deixa seduir per les bestieses del moment. Com que l'obra no m'enganxa tal com ho ha fet el concert, prefereixo delectar-me amb la direcció orquestral que sempre s'aprenen coses noves. Järvi és un mag de la música, de la bellesa.

Publicat a: Música
Sigues el primer a qui li agrada això.