Va ser el concert que va fer el 19 d'abril, a Frankfurt. El 18 d'abril, només hi va afegir la vedette Jansen que no ha permès donar en diferit la seva interpretació. Tampoc ens hauríem perdut res de bo...
2 Estractes nòrdics.
Les danses Noruegues les va escriure Grieg. I més tard les va incorporar al Peer Gynt.
Op. 35. Mentre que el seu Peer Gynt és molt més antic Op. 23.
Què hem de dir? Música nòrdica, noruega. Tan és l'Orquestra que la toqui, el resultat és el mateix. Són uns aires populars -inicialment per a piano- que després van ser orquestrats. I que segons el seu autor volia confeccionar el caràcter noruec.
Paavo Järvi ja les té enregistrades per la Simfònica Nacional d'Estònia. Però cal dir que les he escoltades i tenen un ambient més gèlid, més distant que les de la Ràdio de Frankfurt on el vent ha sonat potent -tal com a ell li agrada-.
[https://www.youtube.com/watch?v=Geh_JOVR8ak]
El segon plat que ens permet la Ràdio de Frankfurt és la 4a. Simfonia "Inextingible" de Carl Nielsen, un compositor danès, contemporani del finès Sibelius. També nòrdic, des del meu punt de vista mediterrani.
Parlant del nord, sempre va bé saber que aquests compositors han volgut desenganxar-se de la tradició europea -vull dir alemanya- malgrat que Grieg és el més proper en estil i interpretació, no ho ha fet. Com a pianista que era i a part de bon compositor, li deien el "Chopin Noruec". Dic bon compositor perquè la Música incidental per l'obra de d'Ibsen (Peer Gynt) era millor que la literària. Ja ho hem dit tot.
Carl Nielsen és el més allunyat dels dos. L'hem d'entendre com a una personalitat que es distancia de les formes habituals de la Simfonia clàssica: Forma Sonata. Ell va molt més enllà.
La sonoritat és molt agosarada i trencadora; molt contrastada, plena de pianos i tuttis que s'alternen. Alguns en diuen que és molt dramàtica...jo simplement en dic, diferent....sorprenent. La sonoritat està ubicada a la part baixa de la corda -violes i contrabaixos- i, als instruments de metalls, notes greus i potents.
Si hagués de descriure aqusta simfonia li diria efectista: Ens vol mostrar que a través de diferents sonoritats instrumentals una descripció immaterial...en plena descàrrega de tensió.
És una simfonia que no es distingeix entre moviment i moviment, és a dir va tota seguida. A mi em recorda la simbologia de la "melodia infinita" que volia representar Wagner però que no ho va aconseguir amb l'Òpera Tristrany i Isolda. Nielsen sí dóna aquesta impressió. La música no acaba mai. Sembla que sempre hi hagi alguna cosa a dir.
En el darrer moviment hi ha un duet entre timbales que interactua alhora amb l'orquestra. Potser és de les poques coses originals i colpidores d'aquesta simfonia, que en el fons del meu cor, no em diu res malgrat que un bon director faci brollar-ne la música dels instruments. Hi ha molt vent: 3 Clarinets i tots en Si Bemoll; 3 fagots i un contrafagot; moltes trompetes, trompes i una tuba i, fins i tot he vist un contrabaix amb 5 cordes. Usualment en són de 4.
Paavo Järvi viu la música d'una manera única que te la fa fer teva...Impressionant!