Avui era un dels pocs dies que Arte Live ens oferia en directe, un concert de Paavo Järvi amb l'Orquestra de París.
La primera part estava dedicat al Classicisme. La Simfonia núm. 82 de Haydn en Do major, anomenada "L'ós". -Nom que se li posà després i no pas pel compositor i ve per una anècdota del quart moviment, un rondó, en què recorda les músiques que servien per fer ballar óssos, en aquella època de circs ambulants (imitació de les gaites o pedal sostingut i accentuat per un mordent)-.
Tal com ens té acostumats en Järvi, per tal de fer contents els francesos i fer-los exaltar el seu jacobinisme, ha triat aquesta simfonia perquè forma part de les "Simfonies de París" ((Les dels números 82 a la 87).
Què puc dir?
Una mica decebuda, sí. Massa presència de les cordes -una altra cosa típica de la tradició de l'Orquestra de París-; poc "historicista" malgrat usar timbales "naturals" amb baguetes de fusta. Els canvis de tonalitat que hi ha entre moviments no s'aprecia perquè queda tot difuminat per la corda quan en aquesta simfonia el vent hi té un paper destacat.
El segon nom de la primera part és Mozart.
El concert per a piano núm. 23 en La major KV. 488. La seva interpretació al piano l'ha resolta Menahem Pressler, un pianista de 90 que tocava amb partitura al davant. El seu estil és d'allò més clàssic, sense contrastos, amb molta finor, sense estridències ni llicències mozartianes tal com les faria la Japonesa Mitsuko Uchida o de l'austríac Rudolf Buchbinder, ambdós d'Escola Vienesa.
M'he agafat una llicència i he triat dues de les peces de la primera part però amb versions diferents.
La simfonia està interpretada per la Camerata Salzburg amb instruments originals, dirigida per R. Norrington.
En el minut 25:45 hi ha un calderó -una pausa- que en Paavo Järvi la fa massa llarga i el públic no gaire versat en música, entén com si l'obra ja s'hagués acabat. La cosa no va així exactament. Si bé hi ha una parada d'una frase musical que s'apaga, la música retorna novament amb el seu "ostinato" de rondó fins al final de l'obra.
Pel concert de piano, trio evidentment Rudolf Buchbinder. Entre poc i massa. Järvi en fa un concert molt tranquil i Buchbinder que alhora també fa de director, és molt més enèrgic i en passa via.
La meva guia d'audició és molt més acurada de la que en fa el mateix Maestro Paavo Järvi.
[https://www.youtube.com/watch?v=U4ImebhPQyI]
[https://www.youtube.com/watch?v=9DlcI71eHI4]
La segona part no m'he molestat d'escoltar-la perquè ha estat un monogràfic Sibelius: Les simfonies 6 i 7. Massa contrast musical....
