Expressivitat davant la càmera.
Quan feia un curs preparatori que ara se’n diu Màster de professorat, ens deien que els professors hauríem de ser mig actors, que l’expressivitat ajudava a l’empatia.
També es comentava que Dalí quan no el filmaven era del tot normal i quan estava davant d’un objectiu, feia les pallassades de sempre: tot fos per aparentar una realitat falsa.
No sé fins a quin punt és cert, però la direcció d’orquestra bé que s’ho mira així.
No cal mirar-se les cares curioses de Paavo Järvi quan dirigeix la vista cap a un músic concret, ara també ho fan la nova generació de directors. Ara els directors actuen, són mig actors, també...
Jo des de sempre que miro concerts per la televisió o ara des del youtube, això és la part més important del concert; vull dir que m’hi fixo molt. Abans també, però estava mancada d’expressivitat. Els directors no seguien la música, eren autòmats, esclaus del compàs. La música sonava, però ells eren externs, no empatitzaven.
Per sort, ara sí. El director forma part de l’orquestra i de la música.
Quan el concert el passen per la ràdio no cal tants miraments però sí que ha de sonar com un teixit dotat de profunditat i això, el director sí que n’és el responsable darrer.
La música bé s’ho mereix!
I seguint amb aquesta idea, us proposo una obra contemporània, escrita fa molt poc per un tal Peter Ruzicka “Clouds” i que en Paavo Järvi dirigeix en exclusiva hr-Sinfonieorchester (Frankfurt Radio Symphony Orchestra), el 23 d’agost passat al Festival de Música de Rheingau (Wiesbaden, Kurhaus).
Cal dir que m’ha esgarrifat. La pell de gallina no ha estat de plaer, sinó d’horror.
Massa Crescendos d’aguts a greus, uns sons extremadament fluixos i imperceptibles a forts eixordadors I molts silencis inacabables (com els de “Vacances culturals” amb Alberto Sordi, ja mort, en què es feia una crítica a la música contemporània. En un diàleg diuen: deuen estar afinant –molt soroll de cordes per estar molta estona en silenci- i algú del públic, amb cara d’entès...Txissssst, silenci!, que no hi ha respecte?) Tret d’algun acord concertant, provinent de la música que s’entén, la resta...què us diré?
La prova era veure si un director –bo com en Paavo Järvi, acostumat a dirigir de tot- ens pot convèncer a través de la direcció orquestral, amb les seves cares i gestos que aquella peça és bona, també, que val la pena a donar-li una oportunitat, en tant d’amants de la música.
L’empatia/expressivitat, funciona?
[https://www.youtube.com/watch?v=6WYeXDpuFUg&feature=g-user-u]