així estan els francesos amb Paavo Järvi.
Els ha caigut algú amb molt més cervell que no pas la mitjana de músics francesos o de tots aquells que posen els peus a la Salle Pleyel.
L'omplen d'elogis. I no vull que penseu que no se'ls mereixi, tot el contrari, però venint d'aquesta gent, els trobo desorbitats i immadurs. Una autèntica bombolla de sabó.
Paavo Järvi ha europeïtzat els bàrbars francesos, portant-los aires del nord d'Europa; músics alguns que pels meus gustos personals, no m'agraden, però per tocar els nassos dels francesos, encallats amb el seu xovinisme, ja m'està bé.
Paavo Järvi coneix els punts febles dels francesos, el seu infantilisme de l'anècdota, d'allò únic, especial, curiós -no veig que hagin canviat gaire d'ego des del Barroc i de l'Absolutisme regnant...-, com la programació de la Simfonia de Haydn "La Reina", perquè segons explica l'anècdota, la que van guillotinar li agradava aquesta simfonia i, d'aquesta anècdota reial, va quedar titulada, ja des del segle XVIII, com la "Simfonia de la Reina", la Núm. 85.
Els va programar Brahms, la seva tercera simfonia, aquella que ja no podré escoltar cap altra versió perquè ell la va superar amb escreix; Beethoven, Mozart...autors de l'alta cultura els quals per a mi no és cap descoberta, només com a director i no per ésser la peça en sí.
Com s'ho prendrien si un dia els portés aires americans com la Suite del Gran Canion de "von Grofé"?