Em queixava fa uns mesos de la desencoratjadora versió que feu Järvi i Buchbinder del concert per a Piano núm. 1 de Brahms per ésser massa plana i poc contrastada.
Avui ens ha ofert el concert per a piano núm. 20 en Re menor KV 466 de Mozart. Rheingau Musik Festival, Alemanya. 20:00 p.m. Christopher Park Piano, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt amb Paavo Järvi.
I jo l’anomenaria, desconcertat.
Molt clàssic, massa, massa semblant a qualsevol versió que ens pogués oferir la Maria Joao Pires... és massa d’un temps passat. En ésser un noi jove, pensava descobrir un filó d’or, una autèntica meravella però el pianista l’he trobat molt uniforme –en tempo i caràcter- en gairebé tots els moviments, tret del darrer moviment bastant adaptat a les exigències d’un Mozart creatiu. L’única cosa que el pianista coreano-alemany m’ha agradat són amb les cadències i sobretot, amb la propina, un tema amb variacions, se suposa que d’un Mozart poc conegut.
L’orquestra amb Järvi al capdavant també m’ha decebut –tret d’introduir com a detall sonor, dues trompes naturals ja que en darrer moviment i cap al final, hi ha dos tocs gairebé en solitaris, acompanyat d’una corda tova.
Järvi se li ha vist el llautó. Acostumat a accentuar el vent en tots els compositors, aquí s’ha passat. Massa vent. La flauta i l’oboè sobresortien massa fins al punt de fer-se molest. Per tant, un concert un pèl desequilibrat, tímbricament parlant.
Allà on jo esperava Järvi, allà ha estat mostrant tota la creativitat possible en entendre l’obra de Mozart. Una orquestra ben puntualitzada i contundent, plena de contrastos, li ha lluït en el primer moviment, tal com havia de ser.