Ness
per en 21 Agost 2013
740 Vistes

La sorpresa.

Segona part del concert. Rheingau Musik Festival. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt amb Paavo Järvi.

Fa pocs mesos que vaig imaginar com seria de tempo la simfonia núm. 3 de Bruckner dirigida per Järvi. Celibidache rondava cap a l’Hora amb quatre minuts; després un director jovenet, canadenc, l’allargava a l’Hora quinze minuts. Cap de les dues versions no em va semblar malament, però havent escoltat Järvi, m’ha sorprès perquè s’ha quedat curt: 52 minuts!!!!

M’ha deixat descol·locada. Ha trencat les regles que em deien que els  post-wagnerians se’ls alentia el tempo com a la simfonia Tità de Mahler que tira per l’hora llarga, per exemple.

Això no vol dir que no m’hagi agradat la seva versió, tot el contrari. Molt equilibrada, en general, ben entesa i amb la seva explicació –tot i que Järvi no me’n faria  cinc cèntims ni que em posés de genolls-. Amb un inici precipitat s’ha posat al bell mig de l’obra amb molta solemnitat per alentiment de tempo i rica en detalls.

El primer moviment ha estat el més llarg, 20 minuts i ha estat una autèntica apoteosi. Ha anat desgranant el motiu principal amb totes les formes possibles.

El segon temps, una mica més tranquil, ens l’ha deixat per 14 minuts. Molt cantabile; petites onades melòdiques oscil·laven entre records wagnerians: El filtre de Tristany i Isolda, encapçalat pel vent, sobretot clarinets i, el cor de les filadores del Vaixell Fantasma, per la corda.

El tercer moviment, només 7 minuts. Un scherzo clàssic amb els seus contrastos fort/fluix típics, amb un compàs molt marcat i contundent.

El decrescendo de la simfonia i el moviment que m’ha sorprès més ha estat el darrer. Un rondó on ha pres forma una mena de vals contrastant amb un ritme molt marcat. M’ha semblat entreveure Tanhäuser. 9 minuts pelats. Ara entenc per què...hores nocturnes deliberant l'enigma: S'ha carregat el quart moviment, retallant-lo. D'entre les ombres místiques, hauria hagut d'aparèixer l'Amén de Dresden que Wagner utilitza a Parsifal, la seva darrera Òpera.

Molt desconcertant venint de Paavo Järvi tot i que les sorpreses (desconcert) sempre són agradables. Un Mozart amb que se’l veia incòmode, estret, comprimit...ha esclatat amb l'orquestració perfecta de Bruckner, meravellosament, dintre el seu medi natural. Bravo.

Publicat a: Música
Sigues el primer a qui li agrada això.