Ahir es va fer a l'Alter Oper de Frankfurt el famós concert de comiat de Paavo Järvi.
Ell va triar una obra per a iniciats. Un tostón de grans dimensions. Turangalîla d'Olivier Messiaen, un francès que no es trobava gaire bé del cap....
És una simfonia un pèl estranya. Té 10 moviments. Piano i Ones Martenot, un aparell electrònic que fa un soroll molt còmic.
La va encarregar Serge Koussevitzky, un compositor que té un concert per a Contrabaix, que estava de titular a l'Orquestra Simfònica de Boston el 1949. Li va deixar fer l'obra d'una manera completament lliure i va quedar un nyap.
Segons diuen està inspirat en la música hindú. Jo no l'he vista per enlloc, francament.
La vaig escoltar poc. La tenia a nivells poc audibles perquè aguantar allò durant 80 minuts podria haver estat perillós per a la meva salut epilèptica potencial. O fins i tot, sense so. Ja m'estava bé veure com la dirigia en Järvi. És un crack.
És una peça composta per gran, MOLT GRAN orquestra. (Molt soroll per no res).
En una entrevista que li van fer a Paavo Järvi i que vaig traduir-vos tal com vaig poder, em va semblar entendre que el públic entès que omplia l'Alter Oper de Frankfurt, estossegava massa quan Järvi programava Bruckner. Es veia que no agradava. Doncs amb la seva ironia típica d'aquelles que sembla que no diu res, va programar-ne una de ben dolenta. Una petita venjança ben calculada... EP!, segons un amic del facebook, em va dir dir que era una de les millors versions que havia escoltat. Si ell ho diu i li agraden coses pitjors, m'ho hauré de creure!
I jo que em queixava de la rudesa de Bruckner... ara l'hauria de venerar. És un clàssic comparat amb Messiaen!
110 Músics , més o menys. Molta percussió per fer efectes que no diuen res de nou.
(Un violí d'origen txec, que va interpretar un concert per a violí i Cobla , fa alguns mesos va comentar-li al meu germà: Per ser un concert tan superficial la dificultat era massa sofisticada.). Què volia dir? De vegades, una obra pot semblar molt difícil per als seus músics però en realitat, el resultat musical és bastant decebedor. Doncs això mateix és el que em va semblar amb el "poema simfònic" o Simfonia Turangalîla, de Messiaen. La part per a piano era a considerar: Molt difícil, però només eren efectes, sons. Les mans del pianista Stwart Goodyear semblaven una aranya desplançant-se pel teclat del paino. Crec que més que demostrar com n'era de bon director, en Järvi -i ho és-, és una simfonia per deixar clar que els músics són uns BONS PROFESSIONALS.
Com que no m'agrada la música contemporània no puc esplaiar-m'hi gaire en detalls. Això sí, als 5 minuts d'haver començat la simfonia, una parella va fugir-ne. Jo m'hauria posat taps fins hauria aguantat fins al final. Veure dirigir en Paavo Järvi és un luxe i un privilegi -i que consti, no ho he pogut fer mai això en directe, pagant una entrada..., encara!-.
En acabat, li van tirar roses des del pis superior. Un bon reconeixement a un BON DIRECTOR que han perdut per deixar pas a un de la seva escola, Escola Vienesa. Més clàssica, més alemanya...
[http://liveweb.arte.tv/de/video/Abschiedskonzert_von_Paavo_Jarvi__Turangalila-Sinfonie/]