Al Títol de l'entrada de fa uns dies llargs, "Inspiració", us feia la crítica de la segona part del concert que en Paavo Järvi feia a la Salle Playel de París, amb la MERAVELLOSA INTERPRETACIÓ de la Tercera Simfonia de Brahms i el bis Kuolema de Sibelius.
Ara us poso el concert sencer. La primera part és la que només us comento, si voleu comparar la música que sonarà de Brahms, haureu de refrescar "Inspiració*"...
1. Ravel: valsos nobles i sentimentals.
Com a bon començament xovinista com són els francesos, cal començar amb un compositor francès. Ravel, tot i que algunes fonts el fan néixer al País Basc -francès- per tant, basc.
Ravel no m'agrada malgrat que ho dirigeixi Järvi. Però es pot escoltar, no és estrident ni radical. Són valsos escrits en un altre estil d'un compositor que sabia fer molt bé, eclèctic a més, d'orquestrar molt bé. Doncs això, la primera peça és un arranjament d'una altra obra seva.
Si no us agrada, podeu passar directament al segon punt.
2. Concert per a violí i orquestra de Jean Sibellius. Per Leónidas Kavakos. Sublim.
És un concert que he escoltat poc però sempre que l'escolto m'agrada. La Hilary Hahn ho fa molt bé però aquest home, en Leónidas, el broda.
És molt bon intèrpret tal si ens ho mirem des de l'òptica de Järvi ja que no necessita cap indicació del director alhora d'entrar quan li toca. Vaja. Que la nena que li agrada tant i és tant bona, Janine Jansen, no ha inventat la sopa d'all. Kavakos també ho sap fer. Aquí el director només hi és per dirigir l'orquestra.
La gràcia del concert és el violí i les melodies que se'n desprenen de l'orquestra que en fa la imitació i genera una melodia molt pròpia del compositor, molt especial. Podria dir que aquesta versió és un pèl lenta.
(Un apunt interessant: Els francesos que van al concert són gent que es pot pagar els 99 € que val l'entrada però de coneixements musicals són tan nuls com els que podríem trobar amb qualsevol poblet de Catalunya: Mai s'aplaudeix al finalitzar un moviment, s'aplaudeix al FINAL DE TOT!!!!).
Això és el que passa amb el primer moviment del concert. Els ha agradat tant que aplaudeixen. No sé quina cara deu fer el Järvi davant d'aquesta ignorància, però mentre cobri un sou prou substanciós, que facin el que realment vulguin!
Els crescendos del segon temps estan molt ben indicats perquè el violí comença molt fluix i l'orquestra augmenta sense tapar el solista. Hi ha dos plans ben diferenciats; i dintre de l'orquestra també. El tercer temps hi ha una textura rítmica de la corda baixa -contrabaixos- que ressalta el violí. Es pot dir que és un moviment bàsicament de corda amb trets breus de vent: fagots en la seva majoria. Hi ha una balança molt ben equilibrada. Agut/greu. En el tutti, l'orquestra a punt de rebentar, ofega parcialment el violí. Amb aquell ritme tan insistent que fins i tot recorda certs aires orientalistes.
El bis, per relaxar l'ambient: Bach. Bon gust. Sense paraules...Els membres de l'orquestra se'l miren amb una autèntica veneració i respecte. L'emoció flueix per la mirada d'alguna violí. No és per menys. Un silenci escrupolós davant d'un Mestre que ni ell gosa trencar-lo en el moment de finalitzar la peça. Contemplatiu i meditació. Bellesa.
*Inspiració:
http://catarsimusical.flog.cat/inspiraci%C3%B3-10949
El concert complet.