login
Inicia sessió

register
Registra't

Catarsi Musical

Saber dir les coses

En crítica cal saber dir les coses. Vull dir que cal ser imparcial davant les músiques que hom escolta. No podem pendre partit per algun director o un altre d'una manera cega sinó que cal saber avaluar-les fredament.

Malgrat que en Paavo Järvi m'hagi enviat a la merda -m'hagi blocat o vetat a la seva pàgina per haver-li dit què penso de la seva música o com a director, vaja que no tot són flors i violes- haig de saber separar el gra de la palla. No puc barrejar els meus sentiments -que hi són, un cop ben fort al centre del cor- quan estic en procedint a fer la meva "feina".

Una de les seves admiradores absolutes, Claire Galati, una estudiant romanesa de piano a Roma, se'l menja incondicionalment. No li sap criticar res, tot li veu genialitat i així mai podrà emetre una bona crítica de cap obra que li escolti.

Per exemple, hi ha un director jovenet francès que executa la Flauta Màgica a l'antiga però com si fos una obra del Barroc Francès, de Marin Marais, molt recarregada, molt pomposa... quan l'escoltes per primera vegada perceps els cops d'arc molt vigorosos però de seguida, notes aquella característica tan francesa, tan empalagosa. La Galati, si li agradés amb bogeria en Jeremie Rhorer no li sabria detectar, tot seria genial...

Per sort, amb en Paavo Järvi, sí puc veure-li qualsevol cosa i ara encara més.

Visca la Llibertat!

Comentaris (2)15-08-2014 21:14:27CRÍTICA

Entre poc i massa

Avui era un dels pocs dies que Arte Live ens oferia en directe, un concert de Paavo Järvi amb l'Orquestra de París.

La primera part estava dedicat al Classicisme. La Simfonia núm. 82 de Haydn en Do major, anomenada "L'ós". -Nom que se li posà després i no pas pel compositor i ve per una anècdota del quart moviment, un rondó, en què recorda les músiques que servien per fer ballar óssos, en aquella època de circs ambulants (imitació de les gaites o pedal sostingut i accentuat per un mordent)-.

Tal com ens té acostumats en Järvi, per tal de fer contents els francesos i fer-los exaltar el seu jacobinisme, ha triat aquesta simfonia perquè forma part de les "Simfonies de París" ((Les dels números 82 a la 87).

Què puc dir?

Una mica decebuda, sí. Massa presència de les cordes -una altra cosa típica de la tradició de l'Orquestra de París-; poc "historicista" malgrat usar timbales "naturals" amb baguetes de fusta. Els canvis de tonalitat que hi ha entre moviments no s'aprecia perquè queda tot difuminat per la corda quan en aquesta simfonia el vent hi té un paper destacat.

El segon nom de la primera part és Mozart.

El concert per a piano núm. 23 en La major KV. 488. La seva interpretació al piano l'ha resolta Menahem Pressler, un pianista de 90 que tocava amb partitura al davant. El seu estil és d'allò més clàssic, sense contrastos, amb molta finor, sense estridències ni llicències mozartianes tal com les faria la Japonesa Mitsuko Uchida o de l'austríac Rudolf Buchbinder, ambdós d'Escola Vienesa.

M'he agafat una llicència i he triat dues de les peces de la primera part però amb versions diferents.

La simfonia està interpretada per la Camerata Salzburg amb instruments originals, dirigida per R. Norrington.

En el minut 25:45 hi ha un calderó -una pausa- que en Paavo Järvi la fa massa llarga i el públic no gaire versat en música, entén com si l'obra ja s'hagués acabat. La cosa no va així exactament. Si bé hi ha una parada d'una frase musical que s'apaga, la música retorna novament amb el seu "ostinato" de rondó fins al final de l'obra.

Pel concert de piano, trio evidentment Rudolf Buchbinder. Entre poc i massa. Järvi en fa un concert molt tranquil i Buchbinder que alhora també fa de director, és molt més enèrgic i en passa via.

La meva guia d'audició és molt més acurada de la que en fa el mateix Maestro Paavo Järvi.

[https://www.youtube.com/watch?v=U4ImebhPQyI]

[https://www.youtube.com/watch?v=9DlcI71eHI4]

La segona part no m'he molestat d'escoltar-la perquè ha estat un monogràfic Sibelius: Les simfonies 6 i 7. Massa contrast musical....

Comentaris (1)29-01-2014 22:36:52CRÍTICA

"París és màgica!"

París, la ciutat, és màgica segons els ulls de Paavo Järvi. Pagant Sant Pere canta i balla i, fa de tot!

L'Orquestra de París li fa una entrevista, un retrat en diuen i, jo un comentari: París està molt mitificat pels estrangers. Sempre ha estat considerat com el centre del Món de l'Art, de la Cultura, etc. París és una ciutat que europea que ha sabut fer-se un nom -a mida del seu jacobinisme exacerbat-, amb la força del màrqueting però és buida. Buida com la música dels seus compositors del Romanticisme -prou que ho sabien Chopin i Brahms sobre Berlioz-. És una ciutat com les bombolles del xampany. No és màgica, és efímera....Per a mi, la Música s'escriu en alemany. Adieu!

Els subtítols d'ell estan en francès. S'entén bastant i els músics donant-li sabó, en versió francesa i subtítols en anglès.

[https://www.youtube.com/watch?v=sVSv-Dc1xyE]

Comentaris (3)24-10-2013 19:59:00ALTRES

Corda i més corda....

He llegit una crítica que fan els francesos sobre el darrer concert de Paavo Järvi, ahir i abans d'ahir, i el jove pianista Neuburguer i, sembla que hagin descobert la sopa d'all amb Paavo Járvi. Ara descobreixen els dobles plans sonors que tan ens té acostumats a tots nosaltres. Plans sonors entre cordes i vent, tal com ha de ser. No només entre cordes. Estan massa estancats, massa encorats al passat amb el Primer cop d'arquet tanta fama de dolents, van tenir....

Però els francesos només veuen cordes i més cordes. I espero que tinguin corda per a més descobriments que jo fa temps ja me n'havia adonat.

I com a crítica personal i pública, li he escrit:

Els francesos només veuen cordes...això dels dobles plans sonors ja ho vaig notar jo, fa més d'un any!...fins ara no se n'han adonat?, on tenen les orelles? :(

Comentaris (10)18-10-2013 23:48:14CRÍTICA

Gat vell

Malgrat ser un cregut irreverent coneix els punts febles dels francesos. En això, Paavo Järvi no li han d’ensenyar res, és un gat vell.

Per aquesta setmana (2-d’octubre) a la Salle Pleyel els ha plantat un pianista polonès format a França que ha fet les delícies musicals que els francesos –crítica inclosa- han aplaudit amb ganes, fins i tot el mateix Järvi després d’executar el súper conegudíssim Bolero de Ravel, aquella peça escrita perquè els músics assagessin.

http://www.lejdd.fr/Culture/Spectacle/Orchestres-parisiens-au-fond-la-forme-633909

Avui i demà té previst interpretar una mirada al nord –La Suite Karelia de Sibelius-; una jacobinada: el Concert per a piano de Ravel, conegut amb el nom “de la mà esquerra”; aquest concert el va dedicar a un pianista austríac que li van amputar el braç dret durant la Primera Guerra Mundial Paul Wittgeinstein (1887-1961) i que l’interpreta un pianista francès de futur brillant, Jean-Frederic Neuburger i (pel dia 17, un concert de Liszt per a piano) i la tercera simfonia “per a orgue” de Saint-Saëns.

Comentaris (12)16-10-2013 22:33:18CRÍTICA

Una flor no fa estiu....

Ni dues Primavera. La segona flor encara no l'he trobat.

En Paavo Järvi té massa flors que no arriben a veure la llum perquè simplement es perden pel llarg camí de la bona inerpretació.

Però n'he trobat una que almenys ens dóna una mica d'aire fresc a tot el fracàs que he anat escoltant. Els concerts de Piano de Mozart: El 20 a Frankfurt aquest agost; el 24, a París de fa mesos...però la flor que l'ha fet obrir és en Fazil Say al piano. Un concert molt equilibrat, amb clars-i-obscurs orquestrals, amb el piano com a protagonista ben integrat.

Una meravella.

(És una gravació de ràdio amb els comentaris en alemany...).

[https://www.youtube.com/watch?v=NQWpPkxiXl4]

Comentaris (1)25-09-2013 13:32:40CRÍTICA

És el que havia pensat!

Gràcies senyors francesos de la Crítica Musical. És el que jo havia pensat.

En Paavo Järvi, a part de ser un bon director és un GRAN COMEDIANT -per això s'avenen tant amb la "Pallassa"..., una atra comediant-. C'est la vie! Com diuen els castellans: "Dios los cría y ellos se juntan"

Amb la gestualitat, amb les cares que fa mentre dirigeix o amb la ironia que desplga quan parla -parla...només un dir..- a la seva pàgina oficial o quan té l'educació de respondre'm quan s'avorreix...

Llàstima que no hagi penjat l'entrevista on ha sortit la frase mítica perquè han clavat el clau en el lloc adient.

Bravo.


Comentaris (23)12-09-2013 19:57:51CRÍTICA

Directors sobrevalorats

Després del concert amb els de Frankfurt, passar-se per Donostia fent-se retratar per sota per tal d'augmentar el seu ego, realitzar una PROMS a Londres amb la seva Mona, anar de gira amb l'Orquestra de Paris al Festival Enescu de Romania, torna a París per començar la temporada, amb una altra cita amb la seva Mona.

Mentre ell estigui dirigint un dels concerts per a violí de Prokofiev, jo estaré a la VIA CATALANA.

Desconec si el donen per Arte Live, però si el pogués escoltar, tampoc no ho faria. Els meus sentits no estan per ésser destrossats...I encara menys per presenciar una inundació de baves....

El més sorprenent de la PROMS de Londres va ser un comentari d'un violinista anglès passat de voltes: "Els directors actuals -és a dir en Paavo Järvi- estan massa sobrevalorats, els mimen massa i potser no s'ho mereixin".

http://www.theguardian.com/music/2013/aug/30/nigel-kennedy-interview-conductors-overrated

Comentaris (5)10-09-2013 13:18:23CRÍTICA

Ara és l'Hora!

De comparar.

La Ràdio de Frankfurt ja ha penjat el concert de Paavo Järvi.

Recordeu la crítica positiva que vaig penjar a "Pell de Ceba"? doncs ara només queda que en feu la comparació amb altres versions que us penjaré a continuació..

De moment faré memòria del text:

D’on vas treure el pianista?

Dolentíssim excepte amb les cadències i l’Art de la Improvisatòria. Molt pitjor que Buchbinder amb Brahms. Almenys aquest, Mozart l’interpreta bé....

El primer i segon moviment, des del punt de vista pianístic, era massa uniforme.

Pel que fa a TU i a la manera de dur l’orquestració, totalment decebedora. Tranquil, jo no sóc un gos rastrer ni llepa culs –com la majoria dels teus fans- que t’alabarà encara que no t’ho mereixis, sóc humana i per tant, raono....Amb la teva mania d’aplicar les mateixes pautes orquestrals de Beethoven a la resta de compositors, aquí no t’ha funcionat. Preferiria pensar, que els micròfons no van estar a l’alçada, però la flauta i l’oboè sonaven massa fort. Mozart no és Bruckner.

I parlant de Bruckner... Impressionant però vas retallar el darrer moviment. Entre les ombres misterioses hi havia d’haver aparegut l’Amén de Dresden que Wagner utilitza en la seva òpera Parsifal. Totes les versions que he escoltat, hi eren...serà un altre invent dels teus....? Jo l’esperava! A Donostia (San Sebastian), encara la faràs més curta? (...).

Concert de Mozart núm. 20 per a piano i orquestra KV 466, en do menor. Interpretació per Uchida.

[https://www.youtube.com/watch?v=yM8CFR01KwQ]

Tot i no haver trompes naturals com les que hi posa Järvi com a detall, fluiex molt millor.

Versió del mateix concert, amb Järvi com a director i, solista, Christopher Park. Coreanoalemany.

[https://www.youtube.com/watch?v=xJcPEtj4ens]

Ara Bruckner. La tercera simfonia, anomenada Wagner ja que en ella hi apareixien motius de les òperes més famoses. Aquesta versió ja us la vaig posar i crec que és força equilibrada, ja no per la durada sinó perquè els motius wagnerians són més extensos...Director canadenc.

[https://www.youtube.com/watch?v=bxdyoFoGp9o]

Versió de la tercera simfonia de Bruckner "Wagner" retallada, de Paavo Järvi.

[https://www.youtube.com/watch?v=kY4l2Xx3crs]

Vull que escolteu bé. Només això i trobareu MOLTES diferències....

Comentaris (13)02-09-2013 14:20:00CRÍTICA

Un concert desconcertat: Bruckner.

La sorpresa.

Segona part del concert. Rheingau Musik Festival. Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt amb Paavo Järvi.

Fa pocs mesos que vaig imaginar com seria de tempo la simfonia núm. 3 de Bruckner dirigida per Järvi. Celibidache rondava cap a l’Hora amb quatre minuts; després un director jovenet, canadenc, l’allargava a l’Hora quinze minuts. Cap de les dues versions no em va semblar malament, però havent escoltat Järvi, m’ha sorprès perquè s’ha quedat curt: 52 minuts!!!!

M’ha deixat descol·locada. Ha trencat les regles que em deien que els post-wagnerians se’ls alentia el tempo com a la simfonia Tità de Mahler que tira per l’hora llarga, per exemple.

Això no vol dir que no m’hagi agradat la seva versió, tot el contrari. Molt equilibrada, en general, ben entesa i amb la seva explicació –tot i que Järvi no me’n faria cinc cèntims ni que em posés de genolls-. Amb un inici precipitat s’ha posat al bell mig de l’obra amb molta solemnitat per alentiment de tempo i rica en detalls.

El primer moviment ha estat el més llarg, 20 minuts i ha estat una autèntica apoteosi. Ha anat desgranant el motiu principal amb totes les formes possibles.

El segon temps, una mica més tranquil, ens l’ha deixat per 14 minuts. Molt cantabile; petites onades melòdiques oscil·laven entre records wagnerians: El filtre de Tristany i Isolda, encapçalat pel vent, sobretot clarinets i, el cor de les filadores del Vaixell Fantasma, per la corda.

El tercer moviment, només 7 minuts. Un scherzo clàssic amb els seus contrastos fort/fluix típics, amb un compàs molt marcat i contundent.

El decrescendo de la simfonia i el moviment que m’ha sorprès més ha estat el darrer. Un rondó on ha pres forma una mena de vals contrastant amb un ritme molt marcat. M’ha semblat entreveure Tanhäuser. 9 minuts pelats. Ara entenc per què...hores nocturnes deliberant l'enigma: S'ha carregat el quart moviment, retallant-lo. D'entre les ombres místiques, hauria hagut d'aparèixer l'Amén de Dresden que Wagner utilitza a Parsifal, la seva darrera Òpera.

Molt desconcertant venint de Paavo Järvi tot i que les sorpreses (desconcert) sempre són agradables. Un Mozart amb que se’l veia incòmode, estret, comprimit...ha esclatat amb l'orquestració perfecta de Bruckner, meravellosament, dintre el seu medi natural. Bravo.

Comentaris (0)21-08-2013 23:04:27CRÍTICA

Un concert desconcertat: Mozart

Em queixava fa uns mesos de la desencoratjadora versió que feu Järvi i Buchbinder del concert per a Piano núm. 1 de Brahms per ésser massa plana i poc contrastada.

Avui ens ha ofert el concert per a piano núm. 20 en Re menor KV 466 de Mozart. Rheingau Musik Festival, Alemanya. 20:00 p.m. Christopher Park Piano, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt amb Paavo Järvi.

I jo l’anomenaria, desconcertat.

Molt clàssic, massa, massa semblant a qualsevol versió que ens pogués oferir la Maria Joao Pires... és massa d’un temps passat. En ésser un noi jove, pensava descobrir un filó d’or, una autèntica meravella però el pianista l’he trobat molt uniforme –en tempo i caràcter- en gairebé tots els moviments, tret del darrer moviment bastant adaptat a les exigències d’un Mozart creatiu. L’única cosa que el pianista coreano-alemany m’ha agradat són amb les cadències i sobretot, amb la propina, un tema amb variacions, se suposa que d’un Mozart poc conegut.

L’orquestra amb Järvi al capdavant també m’ha decebut –tret d’introduir com a detall sonor, dues trompes naturals ja que en darrer moviment i cap al final, hi ha dos tocs gairebé en solitaris, acompanyat d’una corda tova.

Järvi se li ha vist el llautó. Acostumat a accentuar el vent en tots els compositors, aquí s’ha passat. Massa vent. La flauta i l’oboè sobresortien massa fins al punt de fer-se molest. Per tant, un concert un pèl desequilibrat, tímbricament parlant.

Allà on jo esperava Järvi, allà ha estat mostrant tota la creativitat possible en entendre l’obra de Mozart. Una orquestra ben puntualitzada i contundent, plena de contrastos, li ha lluït en el primer moviment, tal com havia de ser.

Comentaris (0)21-08-2013 21:10:57CRÍTICA

No permet comentaris

Una cosa que tots estem d’acord amb Beethoven, inclòs Paavo Järvi, és que no inventa res del que ja està fet. Ni ritmes, ni formes musicals, ni tècniques. Com diria Bernstein, Beethoven és Déu perquè sap quina nota ha de seguir de l’altra.

I amb aquest do pot començar una simfonia com li vingui de gust i així ho fa amb la Novena, que segons l’imaginatiu Wagner, l’anomena La Creació.

És un nom que li ve com l’anell al dit. Diria fins i tot, que Wagner l’encerta.

Parlant en el terreny de l’estricta descripció sonora, ens trobem amb un acord pelat, que a mesura que avança l’obra, s’hi van afegint més instruments fins esclatar plenament. Ja sabem que la “Creació” no es va fer un dia per l’altre –en la nostra cultura religiosa, hi van caldre 6 dies perquè el setè Déu va descansar-. Així mateix ho sol fer Beethoven. Inicia la Simfonia amb una quinta pelada però coixa perquè en l’acord de re Menor hi manca la tercera nota de l’acord: un DO.

A més, la quinta és l’inici de tot, de la Música. La quinta és la distància perfecte pel qual els instruments afinen –diuen que va ser el motiu inspirador de Beethoven, però és una llegenda al voltant del Mestre-.

Dic Creació perquè aquests acords, del dret o del revés, apareixen 7 cops en els 4 moviments. 4 en el primer. A l’inici, la dominant: de clarinets, oboès més corda: La-Mi; Mi-La.... Uns compassos més endavant, hi trobem el mateix acord en l’escala de re Major invertida: La-Re del vent (clarinets i oboès); cap al desenvolupament, ens tornem a trobar amb la dominant del començament La-Mi. Perquè tots -i no tots- sabem que una peça musical mai està escrita amb la mateixa tonalitat sinó que modula. I en uns del tuttis més grans de l’obra, ens torna el motiu a Re Major, La-Re.

Al tercer moviment, en la primera secció i a la seva repetició (2 cops), ens trobem amb què els clarinets ens recorden l’inici: La-Mi....

Al quart moviment, el Coral, amb la innovació -això sí que tothom hi està d’acord-, una altra La-Mi més sostinguda però com un breu parèntesi perquè després tot continua com si res. Toc un toc d’atenció dels inicis de tot. Com una simfonia cíclica.

Cal tenir present que l’escola que liderava Wagner els agradava molt la suggestió. Recrear-se amb la Música, inventar-se un argument sobre uns notes ja escrites. Aquesta escola serà la que predominarà durant tot el Romanticisme, una Escola Avantguardista que tenint com a Beethoven una referència musical, ells faran nou camí. Estava composta pel mateix Wagner, Liszt, Bruckner i més endavant, Mahler. I suposo que Järvi deu admirar aquest tipus de compositors perquè a la seva manera vol transmetre -i s’adapta més al tarannà popular de la gent senzilla sense gaire cultura musical. Totalment oposat als compositors de l’Escola Clàssica o Culta, liderada per Brahms, Hanslick (crític musical) i Joachim (violinista), on Beethoven és aquell Déu d’impossible superar. La Música és música i no cap història inventada. Wagner ens predisposa a sentir quelcom. Si jo escolto Brahms no tinc la mateixa sensació. És Sublim igual que la Música de Beethoven, sense afegir res més. Sense cap descripció afegida, no podrem gaudir imparcialment els dons celestials de la Música....

Comentaris (11)21-08-2013 01:27:38CRÍTICA

Parafrasejant Paavo Järvi

Si hem de fer cas de les paraules de Paavo Järvi, per la gira sud-americana que s’ha endut una versió reduïda de la DKB perquè la “Corda” excessiva –típica de l’herència Megalòmana de Wagner impedeix que el vent se senti. Això ja ho vaig dir en el seu moment -http://catarsimusical.flog.cat/paavo-j%C3%A4rvi-9196- ja que després de fer la comparació de les gravacions del seu Mestre Bernstein de les simfonies de Beethoven i vaig arribar a la mateixa conclusió. No cal recordar les gravacions de Klemperer o Furtwängler tal com fa el mateix Järvi en una entrevista. El vent queda apagat i “estovat per la corda”. No cal ser director ni músic de la crême de la crême com ell per veure les coses.

I amb la versió de la Novena de Beethoven que volta per Youtube dirigida per ell, pel meu gust, encara hi ha massa corda i massa cantants. El vent ha de fer un sobre esforç perquè tothom els pugui sentir i gràcies als micròfons.... Això sí, se sent molt esplèndid, ple i contundent.

Llavors si és tal com ell diu, ja m’està bé. M’hauria agradat ser-hi per explicar-ho...

Comentaris (2)09-08-2013 14:18:55CRÍTICA

Imbecil·litzant al personal.

Les persones intel·ligents haurien de deixar de banda els tòpics de pa sucat amb oli quan s’adrecen al públic amb escassos recursos culturals. Això no vull dir que els occidentals que assisteixen als concerts de Música culta a Sud-Amèrica siguin de menys categoria que els que puguem trobar a Catalunya o Alemanya. Sinó que no podem anar amb aquestes preferències irracionals: Aquest és bo i aquest altre, no.

Paavo Järvi s’ha posat al mateix nivell de la societat que pensa o vol pensar que NOMÉS Beethoven és el millor i la resta...bé, només van existir i què i farem...

Tarannà de nord-americà...De fet allà s’hi va formar musicalment, a l’Institut Curtis de Direcció.

En una entrevista que li van fer a Sao Paolo, Brasil, amb motiu d’una Integral Beethoven amb la DKB, va dir que les simfonies de Haydn i Mozart eren només simfonies i prou. Les de Beethoven -i Brahms també són simfonies i prou, ves...Som nosaltres els humans que les hi donem una descripció, una categoria, les hi atribuïm uns sentiments-. “Beethoven expressa les emocions humanes, conceptes, idees...”, Paavo Järvi dixit. No! Nosaltres li atribuïm això. Estem condicionats per una cultura. “L’Oda a l’alegria és un símbol de llibertat”. Quina llibertat?, Parla de l’alegria entre els homes, no de llibertat!

El que sí expressa la Llibertat és el final del segon acte de Fidelio: una apologia a la fidelitat conjugal i la recerca del marit empresonat injustament.

[https://www.youtube.com/watch?v=hGNgTnGCE5M]

Un tros per a soprano i cor ja utilitzat a la Cantata per la mort de Josep II.

[https://www.youtube.com/watch?v=V1btZWhbbLE]

L’altra cosa són les dedicatòries i la llegenda que s’ha format darrera les simfonies de Beethoven. No són conceptes. Les Dues Primeres no li van posar nom. Què expressen?; la Tercera, l’Heroica, primerament la va dedicar a Napoleó però un cop coronat emperador se’n va desvincular i l’acabà dedicant al Príncep Lobkowitz. Però sempre hi ha la mania de veure més enllà del que no toca. La Quarta simfonia, tampoc té nom...que potser no expressa res? És com les de Mozart o Haydn..., segurament! La Cinquena li va posar nom el que en fou secretari de Beethoven, Anton Schindler: “El primer moviment, les quatre notes (3 corxeres i una blanca) d’inici, és el Destí que truca a la porta”, però no va ser cap idea de Beethoven!!!: La Pastoral, la Sisena, és l’única simfonia programàtica de Beethoven on ell mateix hi insereix els títols a cada moviment. Expressa l’interrelació de l’home i la natura viva, símbols ben Romàntics. La Setena, va ser Wagner que l’anomenà “apoteosi de la dansa”, pel seu ritme “ostinato”: una negra i dues corxeres del segon temps. La Vuitena...aquesta no expressa cap emoció humana, ni cap concepte, ni cap idea, només fa un homenatge al metrònom acabat d’inventar.

La Novena....la culminació... De ben segur que Paavo Järvi s’ha fet un fart de llegir el text de Leonard Bernstein “Per què Beethoven?”, un text en forma de diàleg on s’exposa per quin motiu agrada tan Beethoven i no Mozart o Haydn.

Per fer-se'n una idea del què diu, podeu llegir en portuguès, l'entrevista populosa que li van fer...

http://www.estadao.com.br/noticias/impresso,classico-moderno,1059400,0.htm

Comentaris (2)08-08-2013 14:46:04CRÍTICA

Un tros d'Europa

...enmig de la selva. Sao Paolo, Brasil.

És allà on l'han contractat.

Ara està fent un tour amb la DKB, Orquestra de Cambra de Bremen.

Fent Beethoven amb el III moviment de la 5a. alterat. En comptes de 3/4 en un moment li pica un 2/3. Que consti, no li queda malament com de la mateixa manera que s'inventa -i encara és més evident- quan introdueix un duet de violí i violoncel estovat per la resta de la corda fent d'acompanyament. Que Beethoven no ho va escriure així!!!, però queda bé i a més reforça el 4art. moviment de l'Heroica donant-li un aire més "revolucionari". És una manera de reiterpretar Beethoven.

La crítica brasilera és bastant neutra respecte a la seva figura/interpretació, simplement diu que a "fora ha estat molt celebrat".

http://www.jornaldebeltrao.com.br/geral/maestro-paavo-jarvi-se-apresenta-no-teatro-municipal-126244/

Comentaris (12)02-08-2013 19:33:04CRÍTICA

Pàgines: 1234567  <>